Es netejà la mà fregant amb una ànsia molt propera a la desesperació. Mirava tot el seu voltant tot i saber que era sol. Les parets semblaven haver desenvolupat ulls de gat.
Sense excepció, l'aixeta demostrava, un cop més, la seva poca potència a l'hora de realitzar la seva única funció: rajar aigua. A vegades, s'havia compadit, en nits d'insomni, de la trista i calcària vida de l'aixeta. Pensava, també, en la submissió que suposava esdevenir aixeta i haver de respondre contínuament als desitjos dels altres, rajant aigua quan a un li plaïa. De totes maneres, no s'hi estava molt, pensant en aquestes coses, perquè s'esfereïa del que acabava de pensar la seva ment, moltes vegades absent de la realitat.
Aquesta vegada, però, es fregava les mans com si volgués esborrar-se-les, una amb la fricció de l'altra. Els seus ulls les miraven mentre ho feien i no podien contenir de dilatar la pupil·la: el nerviosisme era evident. No s'adonava que el mirall que tenia davant semblava un quadre abstracte gràcies als esquitxos que feia brotar de les seves mans amb cada fregada. Si se n'hagués adonat, tant li hagués estat.
La llum de la lluna, que entrava pels insignificants, però ben treballats foradets de la cortina de randa, va deixar veure un rajolí de sang amb la seva vermellor més extrema.
Aquell fet l'atemorí encara més. Aquell rajolí de sang anà estenent-se fins a arribar a les parets.
Ell no parava de fregar-se les mans; semblava estar fermat a aquella gèlida aigua. De sobte, quan tornà a mirar les parets del bany, totes estaven cobertes de sang que regalimava lentament; el mirall era ple d'ulls de gat amb unes pupil·les allargades que l'apunyalaven; el sostre semblava proferir-li crits i bramar -li blasfèmies.
A cada minut que passava, la situació es feia més dura i intensa. Les veus cridaven amb més força i més ulls semblaven florir al mirall. Quan ja pensava controlar la situació, una alarma de cotxe va disparar-se fora de casa. Ell, sense governar-se, va treure les mans de l'aigua i, amb un atac de còlera, esmicolà el mirall que tenia davant seu.
Les veus callaren, expectants. Ell es mirà les mans ensangonades, plenes de talls, cristalls i sang que sortia sens mesura, es girà a la paret que abans reflectia el mirall i s'hi estampà, amb els braços estirats a mena d'abraçada. Es deixà caure, fent que les mans relliscassin per tota la paret, deixant rastres de sang a la paret.
Un cop assegut a terra, aixecà la vista per comprovar si les veus del sostre havien desaparegut totalment, però l'únic que veié fou una silueta d'una malèvola rialla que es dibuixà, a poc a poc, amb sang.
Es desmaià i caigué sobre els vidres del mirall que, feia ben poc, havia trencat. Un rajolí de sang li sortí del cap i la lluna el reflectí amb la seva vermellor més extrema.
S'esfumà ell per ell mateix. Ningú no havia fet cap crit i no hi havia cap mirall que tingués ulls. La sang de les parets no existia abans que ell no hi hagués posat les mans. La lluna no hauria il·luminat cap rajolí de sang si ell mateix no l'hagués vessat.
El sol de l'endemà poca cosa podria fer.
