dijous, 25 de setembre del 2014

Fa temps

Plou i al carrer el fred s'arremolina entre les branques dels arbres fent una dansa tribal. El vent sospira fulles i cançons; la mar remulla herba que gaudeix de l'espectacle amb un moviment de tija solemne.

O fa sol, que lluu resplandent com l'iris que recordes d'ençà que el veres. El cel clar i brillant acompanya l'estiu que tanta ardor augura a tot el teu voltant. Calàpots refugien el cos dins l'aigua mentre miren expectants com el sol es pon al crepuscle.

Fa temps i ningú no ho dubta.

Fa temps càlid, fa temps fred, fa temps que vas ser aquí i ja no hi ets, dolça tremor. De l'aigua que cau, el sol en fa màgia vaporosa. Del fumerol que en surt, llàgrimes cauen d'un cel que ens enganya, que ens devora amb miratges de color. Color negre.

Fa sol, plou i fa temps feia temps de vida.

Miscel·lània que acaba el dia, boirina que el comença. S'aixeca l'albada amb aires imperials.

Fa sol i plou al carrer. Fa temps de mort.

Fa temps que l'iris no hi és.  

dissabte, 29 de març del 2014

Esquitxos

No sabia ben bé per què era allà, una nit més vora el mar. Música, ball i lluna englobaven l'escena. El fred es calava als ossos de tothom: dels marxosos, dels cambrers i, fins i tot, dels metàl·lics porters de discoteca.

La gent somreia, es dedicava abraçades, caminava per sobre l'arena i feia saltirons d'alegria que, probablement, al dia següent es penedirien d'haver fet. La dringadissa de les copes que brindaven per una amistat, per un amor o per mera inèrcia se sentien a mode de grins que canten durant les nits d'estiu.

Davant la mirada nerviosa del jove, la sorra semblava més còmoda mentre caminaven. En portaven els peus plens, però qui sap quan s'acabarà la platja? El vent empenyia amb vehemència ones que sempre quedaven vençudes al mateix lloc. El soroll de l'aigua lluitant contra la sorra els relaxava.

La lluna quedava a sobre d'un dels dos: l'un la veia il·luminar la figura de l'altre; l'altre la veia reflectida en els ulls de l'un. La immensitat de la platja va atordir-ne un, de jove, o tal vegada va ser el fred.

Una ràfega de vent va empènyer una ona que, valenta, va alçar-se per sobre d'ells. Esquitxats d'aigua gèlida, van desaparèixer units i dins la claror incandescent de la lluna.


Continuava sense saber per què era allà, però ara sabia que aquella no era una nit més vora el mar.  

divendres, 21 de març del 2014

Lluna ensangonada

Es netejà la mà fregant amb una ànsia molt propera a la desesperació. Mirava tot el seu voltant tot i saber que era sol. Les parets semblaven haver desenvolupat ulls de gat.

Sense excepció, l'aixeta demostrava, un cop més, la seva poca potència a l'hora de realitzar la seva única funció: rajar aigua. A vegades, s'havia compadit, en nits d'insomni, de la trista i calcària vida de l'aixeta. Pensava, també, en la submissió que suposava esdevenir aixeta i haver de respondre contínuament als desitjos dels altres, rajant aigua quan a un li plaïa. De totes maneres, no s'hi estava molt, pensant en aquestes coses, perquè s'esfereïa del que acabava de pensar la seva ment, moltes vegades absent de la realitat.

Aquesta vegada, però, es fregava les mans com si volgués esborrar-se-les, una amb la fricció de l'altra. Els seus ulls les miraven mentre ho feien i no podien contenir de dilatar la pupil·la: el nerviosisme era evident. No s'adonava que el mirall que tenia davant semblava un quadre abstracte gràcies als esquitxos que feia brotar de les seves mans amb cada fregada. Si se n'hagués adonat, tant li hagués estat.

La llum de la lluna, que entrava pels insignificants, però ben treballats foradets de la cortina de randa, va deixar veure un rajolí de sang amb la seva vermellor més extrema.

Aquell fet l'atemorí encara més. Aquell rajolí de sang anà estenent-se fins a arribar a les parets.

Ell no parava de fregar-se les mans; semblava estar fermat a aquella gèlida aigua. De sobte, quan tornà a mirar les parets del bany, totes estaven cobertes de sang que regalimava lentament; el mirall era ple d'ulls de gat amb unes pupil·les allargades que l'apunyalaven; el sostre semblava proferir-li crits i bramar -li blasfèmies.

A cada minut que passava, la situació es feia més dura i intensa. Les veus cridaven amb més força i més ulls semblaven florir al mirall. Quan ja pensava controlar la situació, una alarma de cotxe va disparar-se fora de casa. Ell, sense governar-se, va treure les mans de l'aigua i, amb un atac de còlera, esmicolà el mirall que tenia davant seu.

Les veus callaren, expectants. Ell es mirà les mans ensangonades, plenes de talls, cristalls i sang que sortia sens mesura, es girà a la paret que abans reflectia el mirall i s'hi estampà, amb els braços estirats a mena d'abraçada. Es deixà caure, fent que les mans relliscassin per tota la paret, deixant rastres de sang a la paret.

Un cop assegut a terra, aixecà la vista per comprovar si les veus del sostre havien desaparegut totalment, però l'únic que veié fou una silueta d'una malèvola rialla que es dibuixà, a poc a poc, amb sang.

Es desmaià i caigué sobre els vidres del mirall que, feia ben poc, havia trencat. Un rajolí de sang li sortí del cap i la lluna el reflectí amb la seva vermellor més extrema.

S'esfumà ell per ell mateix. Ningú no havia fet cap crit i no hi havia cap mirall que tingués ulls. La sang de les parets no existia abans que ell no hi hagués posat les mans. La lluna no hauria il·luminat cap rajolí de sang si ell mateix no l'hagués vessat.

El sol de l'endemà poca cosa podria fer.

diumenge, 26 de gener del 2014

Llençols amb història

Va agafar l'abric, el barret i la capsa de cigarretes i se'n va anar. Va ser l'últim cop que el vaig veure. Ara, tot em recorda a ell. 

Cada dia, després d'un dia de dura feina, arribava jo a casa. Me'l trobava allà, estirat al sofà, tapat amb la mateixa manta que avui resta sobre el sofà tot i no protegir ningú del fred. 

Es girava i mirava com jo penjava la gavardina al penjador de l'entrada. És clar que jo no el veia fent això. Però la meva esquena semblava tenir consciència i m'advertia que una mirada penetrant m'estava examinant. Quan em tornava a girar, ell seguia mirant-me amb aquells ulls de color aquós. 

Ens quedàvem mirant, fins que algun dels dos no podia contenir un somriure. Jo m'hi acostava i ens fèiem un petó. Recordo cadascun d'aquests petons. No eren petons rutinaris. Cada dia, semblaven tenir un sabor diferent, però igual en significat. Tal vegada era que ens estimàvem. 

Després, ens posàvem a fer el sopar. Quan jo arribava de la feina, era tard, però no tan tard per posar-se a sopar. Per tant, el temps que teníem era ideal per a fer un bon sopar.

A vegades, ens sortia un sopar simple: ou ferrat amb patates fregides, carn a la planxa amb amanida... A vegades, ens sortia un menjar esplèndidament romàntic: spaghetti a la carbonara, macarrons amb salsa quatre formatges... Les postres sempre les feia ell. Recordo quant li agradava la xocolata. Totes les postres en portaven. Se'm fa impossible no dibuixar un somriure a la meva cara, recordant que em feia menjar fruita, una menja que jo odio, però que ell deia que n'havia de menjar, que era saludable. Moltes vegades em feia menjar plàtan amb xocolata, maduixes amb nata... I jo m'ho menjava. Perquè en realitat, menjava amor.

Una vegada que havíem sopat, no podíem resistir-nos d'anar al llit. Necessitàvem descansar: els plats ja els fregaríem demà. Ens ajèiem. Ens besàvem, ell sobre mi i els llençols cobrint l'escena a forma d'atmosfera – el que han viscut, aquells llençols. Ens acariciàvem. A vegades, fèiem l'amor. D'altres, ens abraçàvem i ens adormíem, submergits dins un univers de somnis feliços, però que mai no superaven la realitat.



Tal vegada per això avui sigui aquí, a la sala d'espera del psicòleg. Ell mai no ha existit, però ha viscut amb mi. On deu ser?

diumenge, 15 de desembre del 2013

Trons i descafeïnat

Les fulles de l'arbre del jardí pegaven al vidre com si estassin enfurismades. La tempesta no feia més que augmentar: llamps, trons, pluja, vent rabiós... I no havia fet més que començar.

Es tapà amb la manta i intentà fer com si la lluna cantàs la cançó de cada nit, brillant, penjada al cel com una jaqueta de gala dins l'armari.

Però la tempesta no feia més que rugir més fort. De cop i volta, la pluja es va convertir en calabruix i ja semblava de sentit comú oblidar la missió de seguir dormint.

S'aixecà, es posà la bata i les babutxes i anà a la sala. Un bassal d'aigua donava la benvinguda a tothom que volgués entrar per la porta principal. No li donà pas importància, al bassal. Passà a la cuina i es féu un descafeïnat amb llet ben calent, pensant innocentment que la calentor ensordiria els trons.

S'assegué finalment al sofà i s'anà empassant la seva recent feta beguda calenta. El vapor que emergia del descafeïnat va fer que les ulleres se li entelassin. Quan pegà l'últim glop de beguda que li quedava, va guaitar per la finestra i contemplà el seu voltant, encara més esfereïdor que abans.

De sobte, es girà i mirà el calendari. Ni el dia ni el mes li eren d'interès. Any: 2013. Durant uns segons, la seva ment s'omplí de càlculs i digué en veu alta: “Sis anys”.

Serenament anà cap a la porta. L'obrí sense cap por. La porta va donar pas a l'aigua i el vent dins la casa. No es va pas returar. Amb uns quants passos va entrar dins la diabòlica tempesta de ple. Però, a ell, tant li era. Per a ell la tempesta acabava d'amainar.  

dilluns, 11 de novembre del 2013

Silenci dringadís

Dins la vitrina d'un aparador, hi resta un penjaroll. Probablement, no té molt valor: uns quatre duros, si fa no fa. Una senyora se l'està mirant. Em fa l'efecte que ningú no podria destriar si li seva cara denota menyspreu cap a tal joia, o bé, sorpresa. El venedor, però, la mira amb una inconfusible expressió de recel.

La senyora s'apressa a entrar. La dringadissa que emet la campaneta de l'entrada l'esvera per un instant. El venedor no ha canviat pas la cara, però es veu obligat a preguntar a la seva recent entrada clienta:

- Què la puc ajudar en res?
En la seva veu es nota un to inquiet i preocupat.

- Sí, senyor -li respon la senyora, que es lleva l'abric pel canvi de temperatura que figura entre l'espai mercantil i el carrer-. Estic interessada a comprar el collar que figura a l'aparador. Que és molt car?

- Uh! -exclama el botiguer-. No us podeu fer-ne una idea. La joia és del meu avi, al cel sia, i ja era molt valuosa ençà. Imagini's ara!

- De quina quantitat parlem? -s'interessa la dona-.

- D'uns tres-cents duros.

- Oh, doncs me l'emporto - afirma la clienta taxativament-.

El senyor, més que sorprès, agafa la joia de l'aparador i la comença a embolicar dins un paper protector. Al seu torn, la senyora va traient els diners de la seva cartera, que denota un poder adquisitiu elitista.

Tot just quan el vendor l'ha acabat d'embolicar i li comença a allargar a la senyora, el venedor s'atura.
- Que no m'ho vol pas vendre? -s'irrita la senyora, després de veure que la cara de recel i la lentitud del venedor no són naturals-.

- Doncs més m'agradaria a mi, no vendre-li. La joia és un record de la família, la qual un bon dia m'engendrà. El meu rebesavi la va guanyar en un concurs de poesia i la va utilitzar per conquerir la meva rebesàvia. L'economia m'obliga a tenir-ho a l'aparador, perquè no em negarà que aquesta joia crida l'atenció, però ben cert és que vendria mil altres coses de la tenda, abans que aquest collar.

Un discurs emotiu, i tant. Però la senyora només sabia que tenia pressa i que volia el collar.

- I doncs, me'l puc endur? -demana vigorosament-.

Agafant un gran suspir d'aire, el venedor li cedeix el paquet. La dona li paga el que havien acordat i es guarda el paquet dins la brillant bossa platejada.

Quan surt, la dringadissa de la campaneta no se sent. Dins aquella habitació la realitat ha canviat. Allà dins, algú hi ha perdut els valors.

diumenge, 10 de novembre del 2013

Determinació

Tot el poble ja la sentia arribar quan tornava de la feina. El soroll del seu cotxe d'un color marronós, desagradable a la vista, era inconfusible. Tant si feia calor com si feia fred, sempre duia la finestra del cotxe mig oberta. A vegades, la gent curiosa veia com, quan plovia, entraven gotes d'aigua tèrbola dins el seu cotxe.

L'olor del seu perfum també era ben particular. Una olor que feia ja anys que no es portava, que ella mateixa portava per hàbit. Es tractava d'una olor rància, molt semblant a l'aroma que desprèn la pols de dins un calaix que fa temps no ha estat obert.

Amb clapes i pell morta, la seva cara no era molt agradosa. Les veïnes comentaven escandalitzades que no emprava cap sabó natural i que no s'hidratava la pell com calia, un tema que les permetia oblidar per un moment els quilògrams de més que s'havien posat aquell Nadal.

Vestia drapada, és a dir, les seves robes eren plenes d'esqueixos, recosits i pegats. Moltes vegades anava a treballar amb la mateixa roba amb què havia fet neta la casa.

Vestia així, però, perquè volia. De diners, no n'hi faltaven. Havia heretat la casa i tota una selecta col·lecció d'obres d'art que valien més que tota la seva comarca junta.

Però ella havia decidit ser ella qui decidís com seria la seva vida: ni la gent curiosa del poble, ni les veïnes, ni la fortuna heretada... Si ella volia portar draps, en portaria; si a ella li agradava la colònia que havia portat durant molts d'anys de la seva vida, se la seguiria posant tot i que passàs de moda; si ella volia viure a la seva manera, no serien els diners qui la fes canviar d'opinió. Ni ningú.

Tant li feia el que dictàs la circumstància. Ella sabia qui era.