Determinació

Tot el poble ja la sentia arribar quan tornava de la feina. El soroll del seu cotxe d'un color marronós, desagradable a la vista, era inconfusible. Tant si feia calor com si feia fred, sempre duia la finestra del cotxe mig oberta. A vegades, la gent curiosa veia com, quan plovia, entraven gotes d'aigua tèrbola dins el seu cotxe.

L'olor del seu perfum també era ben particular. Una olor que feia ja anys que no es portava, que ella mateixa portava per hàbit. Es tractava d'una olor rància, molt semblant a l'aroma que desprèn la pols de dins un calaix que fa temps no ha estat obert.

Amb clapes i pell morta, la seva cara no era molt agradosa. Les veïnes comentaven escandalitzades que no emprava cap sabó natural i que no s'hidratava la pell com calia, un tema que les permetia oblidar per un moment els quilògrams de més que s'havien posat aquell Nadal.

Vestia drapada, és a dir, les seves robes eren plenes d'esqueixos, recosits i pegats. Moltes vegades anava a treballar amb la mateixa roba amb què havia fet neta la casa.

Vestia així, però, perquè volia. De diners, no n'hi faltaven. Havia heretat la casa i tota una selecta col·lecció d'obres d'art que valien més que tota la seva comarca junta.

Però ella havia decidit ser ella qui decidís com seria la seva vida: ni la gent curiosa del poble, ni les veïnes, ni la fortuna heretada... Si ella volia portar draps, en portaria; si a ella li agradava la colònia que havia portat durant molts d'anys de la seva vida, se la seguiria posant tot i que passàs de moda; si ella volia viure a la seva manera, no serien els diners qui la fes canviar d'opinió. Ni ningú.

Tant li feia el que dictàs la circumstància. Ella sabia qui era.