Dins la vitrina d'un aparador, hi resta un penjaroll. Probablement, no té molt valor: uns quatre duros, si fa no fa. Una senyora se l'està mirant. Em fa l'efecte que ningú no podria destriar si li seva cara denota menyspreu cap a tal joia, o bé, sorpresa. El venedor, però, la mira amb una inconfusible expressió de recel.
La senyora s'apressa a entrar. La dringadissa que emet la campaneta de l'entrada l'esvera per un instant. El venedor no ha canviat pas la cara, però es veu obligat a preguntar a la seva recent entrada clienta:
- Què la puc ajudar en res?
En la seva veu es nota un to inquiet i preocupat.
- Sí, senyor -li respon la senyora, que es lleva l'abric pel canvi de temperatura que figura entre l'espai mercantil i el carrer-. Estic interessada a comprar el collar que figura a l'aparador. Que és molt car?
- Uh! -exclama el botiguer-. No us podeu fer-ne una idea. La joia és del meu avi, al cel sia, i ja era molt valuosa ençà. Imagini's ara!
- De quina quantitat parlem? -s'interessa la dona-.
- D'uns tres-cents duros.
- Oh, doncs me l'emporto - afirma la clienta taxativament-.
El senyor, més que sorprès, agafa la joia de l'aparador i la comença a embolicar dins un paper protector. Al seu torn, la senyora va traient els diners de la seva cartera, que denota un poder adquisitiu elitista.
Tot just quan el vendor l'ha acabat d'embolicar i li comença a allargar a la senyora, el venedor s'atura.
- Que no m'ho vol pas vendre? -s'irrita la senyora, després de veure que la cara de recel i la lentitud del venedor no són naturals-.
- Doncs més m'agradaria a mi, no vendre-li. La joia és un record de la família, la qual un bon dia m'engendrà. El meu rebesavi la va guanyar en un concurs de poesia i la va utilitzar per conquerir la meva rebesàvia. L'economia m'obliga a tenir-ho a l'aparador, perquè no em negarà que aquesta joia crida l'atenció, però ben cert és que vendria mil altres coses de la tenda, abans que aquest collar.
Un discurs emotiu, i tant. Però la senyora només sabia que tenia pressa i que volia el collar.
- I doncs, me'l puc endur? -demana vigorosament-.
Agafant un gran suspir d'aire, el venedor li cedeix el paquet. La dona li paga el que havien acordat i es guarda el paquet dins la brillant bossa platejada.
Quan surt, la dringadissa de la campaneta no se sent. Dins aquella habitació la realitat ha canviat. Allà dins, algú hi ha perdut els valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada