Buidor

Rompre una copa, a vegades, pot significar molt més que un mal, inoportú pols. Pot simbolitzar molt més que una caiguda: pot simbolitzar una revolució.

La gent no entén el buit del personatge que vaga pels carrers en completa solitud. Ja no creu en ningú, ni en ell mateix. És més, ell mateix no es reconeix. No sap qui és. A l'hora de definir-se, creu que té múltiples descripcions depenent de a qui s'estigui descrivint; però, a vegades, també pensa que no en té ni una, de descripció.

Allò que abans el recolzava, l'empeny cap al negre precipici del desemparament. Allò que abans li feia la vida impossible, segueix estant allà. La pressió se'l menja per dins, el cruspeix i sent nombroses vegades que, allò que ha amagat per més de sis anys, el durà a la pèrdua absoluta del seu control mental que, fins aleshores, tant agraïa tenir.

“Un no pot aguantar tant” es diu a ell mateix. Havia confiat en ell mateix i en el seu propi silenci que, tanta confiança, l'havia perjudicat. Ara sentia com el cor bategava perquè ho havia fet sempre, però ho feia de mal gust.

“Menjar bleda” es repeteix. “Sempre n'hauré de menjar?” I davant d'aquesta pregunta, s'adona que té una copa al davant. I la trenca.

Un senyor barbut amb una aparença del Mitjà Orient l'observa detingudament. La seva mirada condemna la ruptura d'aquella copa. Tant li fa, però, al protagonista. Acaba d'iniciar el transcurs a la felicitat.