Assegut sobre un banc de fusta humit
per l'efecte de la rosada, observa el port, que és ple de barques.
Totes elles descansen humilment sobre un terra tal vegada més ferme
que el propi dels humans. La lluna es deixa entreveure entre núvols
esponjosos que amenacen amb pluja. No obstant, ell no percep més que
sequedat.
S'aixeca i es disposa a anar-se'n cap a
casa. Per les espatlles li regalimen gotes d'aigua, però ell no nota
el fred, probablement perquè fa ja molt que el duu a dins.
Quan arriba a casa no es canvia de
roba. S'asseu davant d'un antic rellotge i admira com els segons
passen mentre la gent dorm. La calentor, provinent de les brases
lluminoses de la xemeneia, situada al costat del rellotge, van
eixugant la roba a força de crear un bassal d'aigua als seus peus.
De sobte se n'adona d'alguna cosa. El
temps passa, la gent dorm i ell està assegut. La roba mullada
s'eixugarà, sí. Tal vegada el més còmode sigui esperar, seure.
Però cavil·la més enllà d'això. Quan la roba sigui eixuta, el
foc seguirà viu i acabarà cremant aquelles robes que, fins faria
poc, haurien estat agraïdes de tal calentor.
“Tal vegada, al cap i la fi, el més
còmode sigui estar-se davall la rovada” es diu a ell mateix mentre
s'aixeca i agafa de nou el camí cap al port.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada