Silenci dringadís

Dins la vitrina d'un aparador, hi resta un penjaroll. Probablement, no té molt valor: uns quatre duros, si fa no fa. Una senyora se l'està mirant. Em fa l'efecte que ningú no podria destriar si li seva cara denota menyspreu cap a tal joia, o bé, sorpresa. El venedor, però, la mira amb una inconfusible expressió de recel.

La senyora s'apressa a entrar. La dringadissa que emet la campaneta de l'entrada l'esvera per un instant. El venedor no ha canviat pas la cara, però es veu obligat a preguntar a la seva recent entrada clienta:

- Què la puc ajudar en res?
En la seva veu es nota un to inquiet i preocupat.

- Sí, senyor -li respon la senyora, que es lleva l'abric pel canvi de temperatura que figura entre l'espai mercantil i el carrer-. Estic interessada a comprar el collar que figura a l'aparador. Que és molt car?

- Uh! -exclama el botiguer-. No us podeu fer-ne una idea. La joia és del meu avi, al cel sia, i ja era molt valuosa ençà. Imagini's ara!

- De quina quantitat parlem? -s'interessa la dona-.

- D'uns tres-cents duros.

- Oh, doncs me l'emporto - afirma la clienta taxativament-.

El senyor, més que sorprès, agafa la joia de l'aparador i la comença a embolicar dins un paper protector. Al seu torn, la senyora va traient els diners de la seva cartera, que denota un poder adquisitiu elitista.

Tot just quan el vendor l'ha acabat d'embolicar i li comença a allargar a la senyora, el venedor s'atura.
- Que no m'ho vol pas vendre? -s'irrita la senyora, després de veure que la cara de recel i la lentitud del venedor no són naturals-.

- Doncs més m'agradaria a mi, no vendre-li. La joia és un record de la família, la qual un bon dia m'engendrà. El meu rebesavi la va guanyar en un concurs de poesia i la va utilitzar per conquerir la meva rebesàvia. L'economia m'obliga a tenir-ho a l'aparador, perquè no em negarà que aquesta joia crida l'atenció, però ben cert és que vendria mil altres coses de la tenda, abans que aquest collar.

Un discurs emotiu, i tant. Però la senyora només sabia que tenia pressa i que volia el collar.

- I doncs, me'l puc endur? -demana vigorosament-.

Agafant un gran suspir d'aire, el venedor li cedeix el paquet. La dona li paga el que havien acordat i es guarda el paquet dins la brillant bossa platejada.

Quan surt, la dringadissa de la campaneta no se sent. Dins aquella habitació la realitat ha canviat. Allà dins, algú hi ha perdut els valors.

Determinació

Tot el poble ja la sentia arribar quan tornava de la feina. El soroll del seu cotxe d'un color marronós, desagradable a la vista, era inconfusible. Tant si feia calor com si feia fred, sempre duia la finestra del cotxe mig oberta. A vegades, la gent curiosa veia com, quan plovia, entraven gotes d'aigua tèrbola dins el seu cotxe.

L'olor del seu perfum també era ben particular. Una olor que feia ja anys que no es portava, que ella mateixa portava per hàbit. Es tractava d'una olor rància, molt semblant a l'aroma que desprèn la pols de dins un calaix que fa temps no ha estat obert.

Amb clapes i pell morta, la seva cara no era molt agradosa. Les veïnes comentaven escandalitzades que no emprava cap sabó natural i que no s'hidratava la pell com calia, un tema que les permetia oblidar per un moment els quilògrams de més que s'havien posat aquell Nadal.

Vestia drapada, és a dir, les seves robes eren plenes d'esqueixos, recosits i pegats. Moltes vegades anava a treballar amb la mateixa roba amb què havia fet neta la casa.

Vestia així, però, perquè volia. De diners, no n'hi faltaven. Havia heretat la casa i tota una selecta col·lecció d'obres d'art que valien més que tota la seva comarca junta.

Però ella havia decidit ser ella qui decidís com seria la seva vida: ni la gent curiosa del poble, ni les veïnes, ni la fortuna heretada... Si ella volia portar draps, en portaria; si a ella li agradava la colònia que havia portat durant molts d'anys de la seva vida, se la seguiria posant tot i que passàs de moda; si ella volia viure a la seva manera, no serien els diners qui la fes canviar d'opinió. Ni ningú.

Tant li feia el que dictàs la circumstància. Ella sabia qui era.

No només eixuga, la calentor

Assegut sobre un banc de fusta humit per l'efecte de la rosada, observa el port, que és ple de barques. Totes elles descansen humilment sobre un terra tal vegada més ferme que el propi dels humans. La lluna es deixa entreveure entre núvols esponjosos que amenacen amb pluja. No obstant, ell no percep més que sequedat.

S'aixeca i es disposa a anar-se'n cap a casa. Per les espatlles li regalimen gotes d'aigua, però ell no nota el fred, probablement perquè fa ja molt que el duu a dins.

Quan arriba a casa no es canvia de roba. S'asseu davant d'un antic rellotge i admira com els segons passen mentre la gent dorm. La calentor, provinent de les brases lluminoses de la xemeneia, situada al costat del rellotge, van eixugant la roba a força de crear un bassal d'aigua als seus peus.

De sobte se n'adona d'alguna cosa. El temps passa, la gent dorm i ell està assegut. La roba mullada s'eixugarà, sí. Tal vegada el més còmode sigui esperar, seure. Però cavil·la més enllà d'això. Quan la roba sigui eixuta, el foc seguirà viu i acabarà cremant aquelles robes que, fins faria poc, haurien estat agraïdes de tal calentor.

“Tal vegada, al cap i la fi, el més còmode sigui estar-se davall la rovada” es diu a ell mateix mentre s'aixeca i agafa de nou el camí cap al port.  

Buidor

Rompre una copa, a vegades, pot significar molt més que un mal, inoportú pols. Pot simbolitzar molt més que una caiguda: pot simbolitzar una revolució.

La gent no entén el buit del personatge que vaga pels carrers en completa solitud. Ja no creu en ningú, ni en ell mateix. És més, ell mateix no es reconeix. No sap qui és. A l'hora de definir-se, creu que té múltiples descripcions depenent de a qui s'estigui descrivint; però, a vegades, també pensa que no en té ni una, de descripció.

Allò que abans el recolzava, l'empeny cap al negre precipici del desemparament. Allò que abans li feia la vida impossible, segueix estant allà. La pressió se'l menja per dins, el cruspeix i sent nombroses vegades que, allò que ha amagat per més de sis anys, el durà a la pèrdua absoluta del seu control mental que, fins aleshores, tant agraïa tenir.

“Un no pot aguantar tant” es diu a ell mateix. Havia confiat en ell mateix i en el seu propi silenci que, tanta confiança, l'havia perjudicat. Ara sentia com el cor bategava perquè ho havia fet sempre, però ho feia de mal gust.

“Menjar bleda” es repeteix. “Sempre n'hauré de menjar?” I davant d'aquesta pregunta, s'adona que té una copa al davant. I la trenca.

Un senyor barbut amb una aparença del Mitjà Orient l'observa detingudament. La seva mirada condemna la ruptura d'aquella copa. Tant li fa, però, al protagonista. Acaba d'iniciar el transcurs a la felicitat.