Él

Me cogías en brazos y me decías que no, que de eso no se debía hablar, que nuestra existencia era superflua, que no había nada que hacer. 

Siempre hablabas de ambigüidades y nunca llegué a pensar que tú eras la primera de ellas. Hasta con una copa de vino delante y llamaradas de humo bohemio, tu barba se perfilaba con las palabras más avispadas. Pero me decías que no, que aquello sería una historia sin principio ni fin, que no, que no estábamos para eso. 

Hoy yo te lo corrijo, te lo digo de corazón. Ese era el momento, era el instante preciso para dejar de aferrarte a un futuro al que hoy estás condenado; era moment de respirar humo nuevo, humo al fin y al cabo, nuevo al fin y al cabo también. 

Permíteme que te diga que luché. Oh claro que luché, aunque suene melodramáticamente medieval. Luché solo, en mi cama, porque era la mejor forma de hacerlo, para dejarte consumir tu droga, tu utopía. 

Mírame a los ojos y dime, atrévete a decirme, que no estaba en lo cierto. Pero era mejor; él era mejor. 

Ell

M'agafaves i em deies que no, que no se n'havia de parlar, que la nostra existència era supèrflua, que poca cosa hi teníem a fer, aquí.

Sempre parlaves d'ambigüitats, i mai no me n'adoní que tu n'eres la primera. Fins i tot davant una copa de vi i flamarades de fum bohemi, la teva barba es perfilava amb les paraules més agudes. Però em deies que no, que això seria una història sense principi ni final, que no, que no estàvem per això.

I jo avui t'ho corregeixo, t'ho dic de cor. Aquell era el moment, era l'instant precís per deixar de nuar-te al futur que avui t'has condemnat; era moment de respirar fum nou, fum al cap i a la fi, nou al cap i a la fi també.

Permet-me que et digui que vaig lluitar. Oh sí, vaig lluitar, encara que sembli melodramàticament medieval. Vaig lluitar sol, al meu llit, perquè era com millor ho podia fer, per deixar-te consumir la teva droga, la teva utopia.

Mira'm als ulls avui, i digues-me, atreveix-te a dir-me que no tenia raó. Però era millor, ell era millor.

Carta estacional

Mira per on, els majors tenien raó: el temps passa, el temps vola. 

La primavera fou commovedora, plena d'aromes amoroses que onejaven pels barris dels afores París. Els cafès encara tenien gust de cafè. Amb dos terrossos de sucre, com tu volies. Ens aturàvem als mostradors i sempre ens agradava mirar-hi foulards. Es porten molt, deies. I jo te'n comprava un, i tu me'n compraves un a mi. Tu sempre et queixaves que tot ho tenies blau: era per de més, sempre t'acabaves comprant un blau més clar o més obscur. Resolies aturar de plànyer-te només quan et deia que t'accentuava molt el color aquós dels teus ulls que tant m'agradava. 

Amb això va arribar la calor sufocant de l'estiu parisenc, i vam haver d'aprendre a esquivar les zones de les ampolles d'aigua a sis euros i a defugir els monuments que més fotografies solien rebre per aquella època. Potser sota aquell baf i fermats amb aquestes limitacions que cap intenció no teníem de transgredir, ens vam veure empesos a descobrir nous carrerons sense sortida però amb molt d'encant, fanalets que pampalluguejaven, galeries d'un art enlluernador i amb uns preus tan assequibles que hi vas poder decorar la teva habitació... A les nits, solíem anar a contemplar les vistes nocturnes que París ens oferia des del terrat de casa teva. La calor era tan soporífera que, quan ens abraçàvem, ens entrava per dins, i no hi havia dia que, com tu de segur que recordes bé, no acabéssim al teu llit fent l'amor, uns dies suaument, d'altres, com animals. Ens despertàvem amb els llençols turquesa entortolligats entre els nostres cossos encara units per por de no separar-nos. 

I així va arribar la tardor, amb por. Les corredisses dels nens es feien menys comunes a mesura que avançava el temps, i els crits de les mares en veure els nois potejant els bassiots semblaven cada vegada més desesperats. Quan sortia de la feina, et passava a veure. Tu sempre estudiaves, però t'aixecaves a obrir-me la porta corrents, sense importar-te res més que la meva presència durant aquell instant. Ho veia en aquests ulls i en aquesta boca que sempre m'han embadalit. M'adoraves, i jo t'estimava tant. Cada dia en aquella hora que ens vèiem, parlàvem de tot el que ens feia ganes parlar. Al final me n'anava i quan tancaves la porta jo ja estava pensant en l'endemà i intentant d'esbrinar inútilment de què parlaríem aleshores. 

Ara, però, ha arribat l'hivern, i amb ell ha arribat la neu. Una neu que ens ha atrapat sense previsió ni certesa. Neu blanca o neu aiguada, però mai no tan dessolador com el futur que tant temíem que es complís: que la neu que hi hagués al carrer l'haguessis de mirar tu sol des del balcó. Perquè sí, perquè em toca d'estar fora, lluny, molt lluny de la teva escalfor i dels teus llençols. No et diré on, no ho sabràs mai. Tampoc no em tornaràs a veure fins que torni a París. Oblida't de mi, tant com jo ho faré de tu. Ambdós sabem que no ho aconseguirem. Continua amb els teus somnis i somia'm de tant en tant. Tal vegada un dia, quan obris els ulls, sóc al teu costat emmirallant-me de la teva màgica brillantor. T'estim.