Somiava perquè els colors em semblaven més alegres; les siluetes, més nítides.
La nit, que sempre acabava arribant, era la tela negra dels llençols amb què em cobria malgrat la incendiària calor estival.
I aclucant els ulls, que nedaven en un mar de pluja salada, m'adormia com si dormís apaciblement. La intensitat dels meus pensaments, sovint exagerats, em portaven a paratges plaerosos i m'adormia amb la facilitat d'un nen petit com abraçat a un peluix, com... abraçat.
Però la nit, amb la seva multiplicitat de colors, formes i udols, no dubtava a violentar-se i els somnis apacibles aviat es transformaven en obscurs malsons. I dolorosos.
Fos com fos, seguia somiant amb ganes, la il·lusió de qui espera un somni de roselles i violetes. Tanmateix, no arribava i jo seguia satisfet. Continuava il·lusionat per l'hora del malson que, com a mínim, m'aproparia a tu.
