Robatoris de cor

Caminant per la vida i escoltant sens parar (la joventut té la gentilesa de garantir-me l'oïda, per ara), m'arriben estímuls de paraules que es filtren, gràcies als mitjans de comunicació i a autoritats més o menys venerades, al lèxic comú de la gent del carrer. Algunes són encertades i certament contribueixen a fer la conversa urbana més entretinguda, més curiosa i més perspicaç. Però entre poc i massa, la mesura passa, i no tothom té la consciència lingüística que marca la diferència entre una expressió precisa i una expressió vaga (i a vegades incorrecta). I avui, en duc una de ben fresca.

Llegia fa poc un poema d'un campaner exemplar, Damià Huguet, i que no em permet d'abreujar-lo escindint-li versos i que, per tant, us present en la seva completesa:

Vent d'octubre

Tot haurà estat com un alè de boira, 
amb aucells que niuaven als ullastres més vells
sempre encarats al sol quan la tardor finia; 
un cant ple de nostàlgia que a tots ens ha corprès, 
nosaltres que sabem que el call de cada octubre
sempre esventa records que tots esborraríem
quan acota les ales la pols de cada estiu.

Probablement, no és la millor època per parlar d'aquest poema tan tardorenc. Tot i això, avui m'ha sorprès de sentir pel carrer un estudiant que, amb cara esglaiada, li contava al seu company que l'examen de bioquímica l'havia corprès. M'he girat per sentir-hi millor, perquè pensava que potser el seu company li demanaria si la cara d'espant que duia era per sentir una enamoradissa passió envers un simple examen. Però ha semblat que tot entrava dins de la més estricta normalitat.

I és que des de quan els exàmens roben els cors dels estudiants? El verb «corprendre», un verb que, si m'ho permeteu, és dels més bells dins el nostre diccionari, significa, segons el DIEC i el DCVB, «captivar el cor d'algú». És evident que aquesta paraula sorgeix de la unió dels mots «cor» i «prendre», i tal com ja confirmen els diccionaris, s'utilitza sempre en un sentit positiu.

Però ve't aquí que la pressió d'aquesta paraula sembla maldar per afegir-se una nova accepció, que amplificaria el significat d'aquesta paraula, i deixaria que fos qualsevol emoció, plaerosa o malgustosa, que corprengués l'ésser humà. Amb això, la definició anterior es metamorfosaria en la següent: «una cosa inesperada, colpir l'ànima d'algú, o bé meravellar algú de quelcom d'inesperat, d'incomprensible».

En efecte, aquesta definició s'eixamplaria, però estimats lectors, aquesta definició ja està agafada: és la tercera i la quarta accepcions del DIEC a l'entrada de «sorprendre». I resulta, doncs, que el parlant que jo he sentit avui (que de ben segur que no és l'únic), no només ha fusionat les accepcions, sinó que ha desoït el matís literari que feia fruir Damià Huguet a l'hora d'escriure.

Però no ha estat l'única vegada que aquest parlant ha emprat la paraula en aquest sentit. Els parlants tenim una gran capacitat de fer venir bé la categoria gramatical d'una paraula segons haguem començat la frase. I ell n'ha començada una més o menys així: «S'han passat! És que, que surtin els anticossos catalítics és... és... corprenent!».

D'aquest exemple, ja final (pobre parlant, no m'agrada d'arremetre-hi tant), en podem extreure que la consciència a l'hora de parlar i dir aquest mot és total, és a dir, el parlant sap que utilitza una paraula que no és típica i, probablement, ho fa en un intent de demostrar certa, i dubtosa, originalitat. Però sembla, al cap i a la fi, que el que més bé demostra és l'escassa coneixença dels procediments de formació de paraules: el parlant aplica (automàticament, esper) el mateix procediment que fa «sorprendre» per adquirir la forma d'adjectiu «sorprenent» i la fecunda a «corprendre», quan realment hauria de ser «corprenedor». Al final, resulta que un parlant un poc més versat en lletres copsa el missatge com si portàs una irregularitat fonètica, com si el parlant no sabés pronunciar la «s» i realitzàs aquest so en posició gutural, cosa molt poc probable i que no és el cas.

I són tantes les alternatives que tenia: colpir, desconcertar, xocar, estranyar, sobtar, agafar desprevingut, agafar per sorpresa... Fins i tot, sorprendre! No és per falta de lèxic, doncs, que el parlant ha escollit el mot que ha desfet el meu crític esperit lingüístic, que de ben segur que n'hi haurà que trobaran d'allò més exageradament primmirat.

Pobre parlant, encara sort que en preservaré la identitat. Però com aquest, molts altres que cometen, per pruïja de demostrar làbia, originalitat o entenença, un crim pedantesc que, lluny de corprendre'm, em colpeix.

Neu ombrosa

L'abric, la camisa, les sabates, el capell; les ulleres i les polseres; el llibre, el llapis i papers... Tot junt i arreplegat, surt per un llindar que creu que mai no tornarà a franquejar. Surt corrents, esporuguit, com si algú l'encalcés, com si el terra cremés pler. A corre-cuita, i sense mirar enrere, engega una marxa d'incertesa més decisiva que mai.

La neu que cobreix el cim de la muntanya sembla admirar el jove que corre sota el fred imperial de l'hivern. El jove no coneix fronteres i només pensa en una cosa: escapar, fugir, escapolir-se de tota foscor que el vulgui acaparar i sumir en un sinistre malson. Vol evadir-se, vol esquitllar-se de tota relació amb ell mateix, vol fugir de la seva pròpia ombra.

Les heures que solien enfilar-se i embrollar-se pels arrambadors de l'estació de tren són d'un trist daurat marronós. El jove puja d'un saltiró al primer tren que passa, el qual ni tan sols s'atura a l'estació. Qui hi podria haver sinó, en una estació moribunda plena d'heures músties producte de la fredor d'una neu que no les toca?

El jove està intranquil. En el transcurs dels següents dies, de les pròximes setmanes, el noi viatja lluny, molt lluny: travessa la bullent calor diürna i la gèlida fredor nocturna dels deserts més àrids; passa per llacs que semblen immensos mars desafiadors d'oceans; puja muntanyes i les baixa; passa per ciutats cosmpolites i poblets d'encants melodiosos. Sempre corrents.

Al cap de molts dies, setmanes o mesos (tant se val: tanmateix, què importa el temps?) el jove puja sense mirament en un tren qualsevol que l'encararà a un nou paratge. I és aleshores, quan baixa del tren, que torna a veure les heures, ara ja d'un color més verdós, reviscolant i guanyant al fred d'una neu que ja s'ha convertit en aigua per a aquells mars que un dia el jove va haver de remar.

Volent-se evadir ha tornat al lloc on pertany. Al cap i a la fi, hom mai no es pot alliberar de la seva ombra. Cosida al ser de cadascú, l'ombra és la neu de la muntanya. Només cobreix el cim del nostre ser: el cor, és clar.

Però és precisament quan es diu a si mateix que tot ha estat en va que el veu. El veu amb l'abric, la camisa, els sabates i el capell. El veu amb les ulleres i les polseres. A la mà esquerra porta un llibre, i a dins, hi porta un paper i un llapis. El veu que camina, que corre. Sense pensar-ho un sol moment, l'intercepta, se li planta al davant i el besa. No se li pot escapar: és la seva ombra. I la seva ombra només el pot cobrir a ell. A ell, o al seu cor. 

Vetlla ametlleriana

Cauen els pètals de l’ametller sobre l’aigua entelada del safareig. Sobre una pedra, una granota s’assolella amb un tebi sol d’hivern, incapaç de trencar la gelada que cobreix, envolta i oprimeix el perfum dels nenúfars. 

La granota es mira el nenúfar amb certa indiferència. No entén, potser, que podent estirar-se a la calentor del sol, el nenúfar prefereixi romandre fermat a una aigua immòbil. 

Cauen les flors de l’ametller. 

Els núvols semblen acostar-se al bell sol hivernal, sense dubtar però sigil·losament, amb cert afany aclaparador. La granota se’ls mira: semblen la futilitat d’una pipada de cigarreta. 

Aquella pipada que et fonia la cara en fum i ens abraçava fins al matí següent. 

«Quina molèstia més esgarrinxadora l’aparició d’uns núvols emblanquinadors», pensa la granota per haver de moure’s del seu pedestal. No ho entén: «Ni el sol amb les seves flames és capaç d’esvair aquestes inèrcies vaporoses». 

Malgrat que els núvols siguin clars, l’obscuritat no arriba pas més tard, i d’on abans hi havia un núvol bel·ligerant, ara en neix una garsa que en picat aterra al safareig i la granota. 

Pètals cauen de l’ametller. 

D’un saltiró la granota busca l’emparament d’una força major que la protegeixi d’una criatura tan vil. El nenúfar, encara fermat a una aigua gèlida, acull càlidament la granota, que, tremolosa, agraeix la perseverança del nenúfar que mai no s’ha mogut d’on nasqué. 

El bec s’enfonsa desesperat, a destralades, buscant l'última granota que quedava en aquell estanc. D’una picada, es desfà del nenúfar i el llença fora del safareig. La granota acaba al pic assassí de la garsa, que d’una alada pren el vol i desapareix entre els núvols que el sol no va saber derrotar. 

Sol i sense essència, de l’ametller, ara en cauen llàgrimes.