Les fulles de l'arbre del jardí
pegaven al vidre com si estassin enfurismades. La tempesta no feia
més que augmentar: llamps, trons, pluja, vent rabiós... I no havia
fet més que començar.
Es tapà amb la manta i intentà fer
com si la lluna cantàs la cançó de cada nit, brillant, penjada al
cel com una jaqueta de gala dins l'armari.
Però la tempesta no feia més que
rugir més fort. De cop i volta, la pluja es va convertir en
calabruix i ja semblava de sentit comú oblidar la missió de seguir
dormint.
S'aixecà, es posà la bata i les
babutxes i anà a la sala. Un bassal d'aigua donava la benvinguda a
tothom que volgués entrar per la porta principal. No li donà pas
importància, al bassal. Passà a la cuina i es féu un descafeïnat
amb llet ben calent, pensant innocentment que la calentor ensordiria
els trons.
S'assegué finalment al sofà i s'anà
empassant la seva recent feta beguda calenta. El vapor que emergia
del descafeïnat va fer que les ulleres se li entelassin. Quan pegà
l'últim glop de beguda que li quedava, va guaitar per la finestra i
contemplà el seu voltant, encara més esfereïdor que abans.
De sobte, es girà i mirà el
calendari. Ni el dia ni el mes li eren d'interès. Any: 2013. Durant
uns segons, la seva ment s'omplí de càlculs i digué en veu alta:
“Sis anys”.
Serenament anà cap a la porta. L'obrí
sense cap por. La porta va donar pas a l'aigua i el vent dins la
casa. No es va pas returar. Amb uns quants passos va entrar dins la
diabòlica tempesta de ple. Però, a ell, tant li era. Per a ell la
tempesta acabava d'amainar.
