Cauen els pètals
de l’ametller sobre l’aigua entelada del safareig. Sobre una pedra, una granota
s’assolella amb un tebi sol d’hivern, incapaç de trencar la gelada que cobreix,
envolta i oprimeix el perfum dels nenúfars.
La granota es
mira el nenúfar amb certa indiferència. No entén, potser, que podent estirar-se
a la calentor del sol, el nenúfar prefereixi romandre fermat a una aigua
immòbil.
Cauen les flors de l’ametller.
Els núvols semblen
acostar-se al bell sol hivernal, sense dubtar però sigil·losament, amb cert
afany aclaparador. La granota se’ls mira: semblen la futilitat d’una pipada de
cigarreta.
Aquella pipada
que et fonia la cara en fum i ens abraçava fins al matí següent.
«Quina molèstia
més esgarrinxadora l’aparició d’uns núvols emblanquinadors», pensa la granota per
haver de moure’s del seu pedestal. No ho entén: «Ni el sol amb les seves flames
és capaç d’esvair aquestes inèrcies vaporoses».
Malgrat que els
núvols siguin clars, l’obscuritat no arriba pas més tard, i d’on abans hi havia
un núvol bel·ligerant, ara en neix una garsa que en picat aterra al safareig i la granota.
Pètals cauen de l’ametller.
D’un saltiró la
granota busca l’emparament d’una força major que la protegeixi d’una criatura
tan vil. El nenúfar, encara fermat a una aigua gèlida, acull càlidament la
granota, que, tremolosa, agraeix la perseverança del nenúfar que mai no s’ha
mogut d’on nasqué.
El bec s’enfonsa
desesperat, a destralades, buscant l'última granota que quedava en aquell
estanc. D’una picada, es desfà del nenúfar i el llença fora del safareig. La
granota acaba al pic assassí de la garsa, que d’una alada pren el vol i desapareix
entre els núvols que el sol no va saber derrotar.
Sol i sense essència, de l’ametller,
ara en cauen llàgrimes.
