Va agafar l'abric, el barret i la capsa de cigarretes i se'n va anar. Va ser l'últim cop que el vaig veure. Ara, tot em recorda a ell.
Cada dia, després d'un dia de dura feina, arribava jo a casa. Me'l trobava allà, estirat al sofà, tapat amb la mateixa manta que avui resta sobre el sofà tot i no protegir ningú del fred.
Es girava i mirava com jo penjava la gavardina al penjador de l'entrada. És clar que jo no el veia fent això. Però la meva esquena semblava tenir consciència i m'advertia que una mirada penetrant m'estava examinant. Quan em tornava a girar, ell seguia mirant-me amb aquells ulls de color aquós.
Ens quedàvem mirant, fins que algun dels dos no podia contenir un somriure. Jo m'hi acostava i ens fèiem un petó. Recordo cadascun d'aquests petons. No eren petons rutinaris. Cada dia, semblaven tenir un sabor diferent, però igual en significat. Tal vegada era que ens estimàvem.
Després, ens posàvem a fer
el sopar. Quan jo arribava de la feina, era tard, però no tan tard
per posar-se a sopar. Per tant, el temps que teníem era ideal per a
fer un bon sopar.
A vegades, ens sortia un sopar
simple: ou ferrat amb patates fregides, carn a la planxa amb
amanida... A vegades, ens sortia un menjar esplèndidament romàntic:
spaghetti a la carbonara, macarrons amb salsa quatre formatges... Les
postres sempre les feia ell. Recordo quant li agradava la xocolata.
Totes les postres en portaven. Se'm fa impossible no dibuixar un
somriure a la meva cara, recordant que em feia menjar fruita, una
menja que jo odio, però que ell deia que n'havia de menjar, que era
saludable. Moltes vegades em feia menjar plàtan amb xocolata,
maduixes amb nata... I jo m'ho menjava. Perquè en realitat, menjava
amor.
Una vegada que havíem sopat,
no podíem resistir-nos d'anar al llit. Necessitàvem descansar: els
plats ja els fregaríem demà. Ens ajèiem. Ens besàvem, ell sobre
mi i els llençols cobrint l'escena a forma d'atmosfera – el que
han viscut, aquells llençols. Ens acariciàvem. A vegades, fèiem
l'amor. D'altres, ens abraçàvem i ens adormíem, submergits dins un
univers de somnis feliços, però que mai no superaven la realitat.
Tal vegada per això avui
sigui aquí, a la sala d'espera del psicòleg. Ell mai no ha existit,
però ha viscut amb mi. On deu ser?
