Neu ombrosa

L'abric, la camisa, les sabates, el capell; les ulleres i les polseres; el llibre, el llapis i papers... Tot junt i arreplegat, surt per un llindar que creu que mai no tornarà a franquejar. Surt corrents, esporuguit, com si algú l'encalcés, com si el terra cremés pler. A corre-cuita, i sense mirar enrere, engega una marxa d'incertesa més decisiva que mai.

La neu que cobreix el cim de la muntanya sembla admirar el jove que corre sota el fred imperial de l'hivern. El jove no coneix fronteres i només pensa en una cosa: escapar, fugir, escapolir-se de tota foscor que el vulgui acaparar i sumir en un sinistre malson. Vol evadir-se, vol esquitllar-se de tota relació amb ell mateix, vol fugir de la seva pròpia ombra.

Les heures que solien enfilar-se i embrollar-se pels arrambadors de l'estació de tren són d'un trist daurat marronós. El jove puja d'un saltiró al primer tren que passa, el qual ni tan sols s'atura a l'estació. Qui hi podria haver sinó, en una estació moribunda plena d'heures músties producte de la fredor d'una neu que no les toca?

El jove està intranquil. En el transcurs dels següents dies, de les pròximes setmanes, el noi viatja lluny, molt lluny: travessa la bullent calor diürna i la gèlida fredor nocturna dels deserts més àrids; passa per llacs que semblen immensos mars desafiadors d'oceans; puja muntanyes i les baixa; passa per ciutats cosmpolites i poblets d'encants melodiosos. Sempre corrents.

Al cap de molts dies, setmanes o mesos (tant se val: tanmateix, què importa el temps?) el jove puja sense mirament en un tren qualsevol que l'encararà a un nou paratge. I és aleshores, quan baixa del tren, que torna a veure les heures, ara ja d'un color més verdós, reviscolant i guanyant al fred d'una neu que ja s'ha convertit en aigua per a aquells mars que un dia el jove va haver de remar.

Volent-se evadir ha tornat al lloc on pertany. Al cap i a la fi, hom mai no es pot alliberar de la seva ombra. Cosida al ser de cadascú, l'ombra és la neu de la muntanya. Només cobreix el cim del nostre ser: el cor, és clar.

Però és precisament quan es diu a si mateix que tot ha estat en va que el veu. El veu amb l'abric, la camisa, els sabates i el capell. El veu amb les ulleres i les polseres. A la mà esquerra porta un llibre, i a dins, hi porta un paper i un llapis. El veu que camina, que corre. Sense pensar-ho un sol moment, l'intercepta, se li planta al davant i el besa. No se li pot escapar: és la seva ombra. I la seva ombra només el pot cobrir a ell. A ell, o al seu cor.