Robatoris de cor

Caminant per la vida i escoltant sens parar (la joventut té la gentilesa de garantir-me l'oïda, per ara), m'arriben estímuls de paraules que es filtren, gràcies als mitjans de comunicació i a autoritats més o menys venerades, al lèxic comú de la gent del carrer. Algunes són encertades i certament contribueixen a fer la conversa urbana més entretinguda, més curiosa i més perspicaç. Però entre poc i massa, la mesura passa, i no tothom té la consciència lingüística que marca la diferència entre una expressió precisa i una expressió vaga (i a vegades incorrecta). I avui, en duc una de ben fresca.

Llegia fa poc un poema d'un campaner exemplar, Damià Huguet, i que no em permet d'abreujar-lo escindint-li versos i que, per tant, us present en la seva completesa:

Vent d'octubre

Tot haurà estat com un alè de boira, 
amb aucells que niuaven als ullastres més vells
sempre encarats al sol quan la tardor finia; 
un cant ple de nostàlgia que a tots ens ha corprès, 
nosaltres que sabem que el call de cada octubre
sempre esventa records que tots esborraríem
quan acota les ales la pols de cada estiu.

Probablement, no és la millor època per parlar d'aquest poema tan tardorenc. Tot i això, avui m'ha sorprès de sentir pel carrer un estudiant que, amb cara esglaiada, li contava al seu company que l'examen de bioquímica l'havia corprès. M'he girat per sentir-hi millor, perquè pensava que potser el seu company li demanaria si la cara d'espant que duia era per sentir una enamoradissa passió envers un simple examen. Però ha semblat que tot entrava dins de la més estricta normalitat.

I és que des de quan els exàmens roben els cors dels estudiants? El verb «corprendre», un verb que, si m'ho permeteu, és dels més bells dins el nostre diccionari, significa, segons el DIEC i el DCVB, «captivar el cor d'algú». És evident que aquesta paraula sorgeix de la unió dels mots «cor» i «prendre», i tal com ja confirmen els diccionaris, s'utilitza sempre en un sentit positiu.

Però ve't aquí que la pressió d'aquesta paraula sembla maldar per afegir-se una nova accepció, que amplificaria el significat d'aquesta paraula, i deixaria que fos qualsevol emoció, plaerosa o malgustosa, que corprengués l'ésser humà. Amb això, la definició anterior es metamorfosaria en la següent: «una cosa inesperada, colpir l'ànima d'algú, o bé meravellar algú de quelcom d'inesperat, d'incomprensible».

En efecte, aquesta definició s'eixamplaria, però estimats lectors, aquesta definició ja està agafada: és la tercera i la quarta accepcions del DIEC a l'entrada de «sorprendre». I resulta, doncs, que el parlant que jo he sentit avui (que de ben segur que no és l'únic), no només ha fusionat les accepcions, sinó que ha desoït el matís literari que feia fruir Damià Huguet a l'hora d'escriure.

Però no ha estat l'única vegada que aquest parlant ha emprat la paraula en aquest sentit. Els parlants tenim una gran capacitat de fer venir bé la categoria gramatical d'una paraula segons haguem començat la frase. I ell n'ha començada una més o menys així: «S'han passat! És que, que surtin els anticossos catalítics és... és... corprenent!».

D'aquest exemple, ja final (pobre parlant, no m'agrada d'arremetre-hi tant), en podem extreure que la consciència a l'hora de parlar i dir aquest mot és total, és a dir, el parlant sap que utilitza una paraula que no és típica i, probablement, ho fa en un intent de demostrar certa, i dubtosa, originalitat. Però sembla, al cap i a la fi, que el que més bé demostra és l'escassa coneixença dels procediments de formació de paraules: el parlant aplica (automàticament, esper) el mateix procediment que fa «sorprendre» per adquirir la forma d'adjectiu «sorprenent» i la fecunda a «corprendre», quan realment hauria de ser «corprenedor». Al final, resulta que un parlant un poc més versat en lletres copsa el missatge com si portàs una irregularitat fonètica, com si el parlant no sabés pronunciar la «s» i realitzàs aquest so en posició gutural, cosa molt poc probable i que no és el cas.

I són tantes les alternatives que tenia: colpir, desconcertar, xocar, estranyar, sobtar, agafar desprevingut, agafar per sorpresa... Fins i tot, sorprendre! No és per falta de lèxic, doncs, que el parlant ha escollit el mot que ha desfet el meu crític esperit lingüístic, que de ben segur que n'hi haurà que trobaran d'allò més exageradament primmirat.

Pobre parlant, encara sort que en preservaré la identitat. Però com aquest, molts altres que cometen, per pruïja de demostrar làbia, originalitat o entenença, un crim pedantesc que, lluny de corprendre'm, em colpeix.