Mira per on, els majors
tenien raó: el temps passa, el temps vola.
La primavera fou
commovedora, plena d'aromes amoroses que onejaven pels barris dels
afores París. Els cafès encara tenien gust de cafè. Amb dos
terrossos de sucre, com tu volies. Ens aturàvem als mostradors i
sempre ens agradava mirar-hi foulards. Es porten molt, deies. I jo
te'n comprava un, i tu me'n compraves un a mi. Tu sempre et queixaves
que tot ho tenies blau: era per de més, sempre t'acabaves comprant
un blau més clar o més obscur. Resolies aturar de plànyer-te
només quan et deia que t'accentuava molt el color aquós dels teus
ulls que tant m'agradava.
Amb això va arribar la calor sufocant de
l'estiu parisenc, i vam haver d'aprendre a esquivar les zones de les
ampolles d'aigua a sis euros i a defugir els monuments que més
fotografies solien rebre per aquella època. Potser sota aquell baf i
fermats amb aquestes limitacions que cap intenció no teníem de
transgredir, ens vam veure empesos a descobrir nous carrerons sense
sortida però amb molt d'encant, fanalets que pampalluguejaven,
galeries d'un art enlluernador i amb uns preus tan assequibles que hi
vas poder decorar la teva habitació... A les nits, solíem anar a
contemplar les vistes nocturnes que París ens oferia des del terrat
de casa teva. La calor era tan soporífera que, quan ens abraçàvem,
ens entrava per dins, i no hi havia dia que, com tu de segur que
recordes bé, no acabéssim al teu llit fent l'amor, uns dies
suaument, d'altres, com animals. Ens despertàvem amb els llençols
turquesa entortolligats entre els nostres cossos encara units per por
de no separar-nos.
I així va arribar la tardor, amb por. Les
corredisses dels nens es feien menys comunes a mesura que avançava
el temps, i els crits de les mares en veure els nois potejant els
bassiots semblaven cada vegada més desesperats. Quan sortia de la
feina, et passava a veure. Tu sempre estudiaves, però t'aixecaves a
obrir-me la porta corrents, sense importar-te res més que la meva
presència durant aquell instant. Ho veia en aquests ulls i en
aquesta boca que sempre m'han embadalit. M'adoraves, i jo t'estimava
tant. Cada dia en aquella hora que ens vèiem, parlàvem de tot el
que ens feia ganes parlar. Al final me n'anava i quan tancaves la
porta jo ja estava pensant en l'endemà i intentant d'esbrinar
inútilment de què parlaríem aleshores.
Ara, però, ha arribat
l'hivern, i amb ell ha arribat la neu. Una neu que ens ha atrapat
sense previsió ni certesa. Neu blanca o neu aiguada, però mai no
tan dessolador com el futur que tant temíem que es complís: que la
neu que hi hagués al carrer l'haguessis de mirar tu sol des del
balcó. Perquè sí, perquè em toca d'estar fora, lluny, molt lluny
de la teva escalfor i dels teus llençols. No et diré on, no ho
sabràs mai. Tampoc no em tornaràs a veure fins que torni a París.
Oblida't de mi, tant com jo ho faré de tu. Ambdós sabem que no ho
aconseguirem. Continua amb els teus somnis i somia'm de tant en tant.
Tal vegada un dia, quan obris els ulls, sóc al teu costat
emmirallant-me de la teva màgica brillantor. T'estim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada