Ell

M'agafaves i em deies que no, que no se n'havia de parlar, que la nostra existència era supèrflua, que poca cosa hi teníem a fer, aquí.

Sempre parlaves d'ambigüitats, i mai no me n'adoní que tu n'eres la primera. Fins i tot davant una copa de vi i flamarades de fum bohemi, la teva barba es perfilava amb les paraules més agudes. Però em deies que no, que això seria una història sense principi ni final, que no, que no estàvem per això.

I jo avui t'ho corregeixo, t'ho dic de cor. Aquell era el moment, era l'instant precís per deixar de nuar-te al futur que avui t'has condemnat; era moment de respirar fum nou, fum al cap i a la fi, nou al cap i a la fi també.

Permet-me que et digui que vaig lluitar. Oh sí, vaig lluitar, encara que sembli melodramàticament medieval. Vaig lluitar sol, al meu llit, perquè era com millor ho podia fer, per deixar-te consumir la teva droga, la teva utopia.

Mira'm als ulls avui, i digues-me, atreveix-te a dir-me que no tenia raó. Però era millor, ell era millor.